El Planeta JúpiterEl Planeta Júpiter

Aquest estiu del 2019 ens dóna la possibilitat d’observar còmodament el planeta Júpiter, ja que està en oposició (i així el tenim en la mínima distància de la Terra). Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar, i és una gran bombolla de gas de diferents tonalitats, observables des d’un petit telescopi. Aquestes tonalitats són l’atmosfera del planeta, format també d’altes i baixes pressions.

Aprofitant l’absència de lluna, i emprant el telescopi de l’Observatori de Batet, ens vàrem dedicar a fer fotografia planetària per aconseguir més detall que el que s’observa a simple vista. I com a primer intent, mostrem orgullosos el resultat, ja que fins i tot vam caçar la Gran Taca Vermella (la tempesta tropical més característica del planeta).

La fotografia ha estat realitzada per Xevi Coromina, Quim Casas i Jordi Esquerrà, tots tres d’Astrogarrotxa, el 5 de juliol del 2019, amb les següents característiques:
Telescopi: Celestron C14
CCD: ASI 120 MC Color

Related Post

Nebuloses de la Constel·lació d’OrióNebuloses de la Constel·lació d’Orió

Mosaic realitzat per en Jordi Esquerrà, amb fotografies mitjançant telescopi Takahashi Fsq85 i càmera Canon 450d

Si fa uns mesos fèiem esment en aquest web de la Nebulosa del Corredor (Runningman Nebula), aquesta vegada presentem tot un mosaic de nebuloses que es poden observar a la Constel·lació d’Orió, una de les característiques de la tardor-hivern del nostre hemisferi nord.

Així doncs, en aquest mosaic (conjunt de diferents fotografies per a exposar més camp de visió en la imatge), podem observar-ne ni més ni menys que quatre. D’esquerra a dreta:
Nebulosa de la Flama (o NGC 2024): Nebulosa d’emissió de color ataronjat. Situat a la part inferior esquerra.
Nebulosa del Cap de Cavall (o Barnard 33): Núvol fred i fosc que contrasta amb un altre de vermell i calent que hi ha al darrera. En la imatge, a la part inferior esquerra.
Nebulosa del Corredor (o Sh2-279): Nebulosa d’emissió de color blau. La vam detallar en una altra entrada del web pel març del 2020. Situat a la imatge a la part superior dreta.
Gran Nebulosa d’Orió (o M42): La nebulosa més gran de la imatge, que combina multitud de colors, que degraden cap al vermell a mida que es van allunyant del centre. A la imatge, a l’angle superior dret.

La Constel·lació d’Orió és una de les més grans àrees del nostre hemisferi nord, composat per 7 estrelles de primera magnitud, i el característic cinturó de 3 estrelles de mateixa magnitud aparent i perfectament aliniades en vers als nostres ulls. Amb la supergegant vermella Betelgeuse com a «Alpha» (l’estrella de major magnitud, la que més brilla des del nostre punt de vista) que formaria l’espatlla esquerra del caçador.

La Nebulosa DumbbellLa Nebulosa Dumbbell

A la constel·lació de La Guineu (Vulpecula), entremig de la del Cigne i l’Àguila, hi trobem la Nebulosa Dumbbell. S’anomena Dumbbell degut a la seva forma: uns pesos per a fer halterofilia, amb tonalitats vermelles i blavoses molt marcades. Com a curiositat, va ser la primera nebulosa que va descobrir Charles Messier, i evidentment forma part del seu catàleg com a M27.

Una nebulosa planetària són les restes d’una estrella moribunda, la qual va expulsant les seves capes més exteriors, i en el seu centre es va quedant l’antiga estrella, que acabarà morint en forma de nan blanc, ja sense fusió nuclear (el motor de les estrelles). I després d’això, com que tot es va refredant, la nebulosa s’anirà dissipant en el buit de l’espai.

La Nebulosa Dumbbell està a 1000 d’anys llum de nosaltres, i amb uns 2-3 anys llum de diàmetre, és de les més grans que es coneixen. A l’estar situada en una regió del cel que coincideix amb la projecció del pla de la nostra pròpia galàxia, (la Via Làctia), es mostren una gran densitat d’estrelles al seu voltant.

La fotografia ha estat realitzada per en Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, el 10 de juliol del 2019, amb les següents característiques:
11 mostres de 300 segons cada una (iso 800)
20 dark / 50 bias

Nebulosa de l’Àguila i els Pilars de la CreacióNebulosa de l’Àguila i els Pilars de la Creació

A la constel·lació de l’Àguila ens trobem aquesta meravellosa nebulosa d’emissió tipus «regió H II«, que porta el nom de la pròpia constel·lació. També coneguda com a M16 (forma part del càtàleg Messier de Nebuloses) en realitat són dos objectes conjunts. Per una banda, la nebulosa d’emissió pròpiament dita, i també un cúmul obert catalogat com a NGC 6611. Les aproximadament 450 estrelles d’aquest cúmul són de nova creació (tenen entre 1 i 2 milions d’anys d’edat) i provenen del gran núvol de gas hidrogen de la nebulosa.

La fotografia ha estat realitzada per en Jordi Esquerrà (soci d’Astrogarrotxa) el 21 de maig del 2019, mitjançant el Telescopi remot T32 (Planewave 17» CDK), amb les següents característiques:
3x600s Ha Astrodon 5nm
15dark / flats / bias

En el centre de la Nebulosa de l’Àguila es poden observar les espectaculars formes del núvol de gas, en forma d’estalagmites, i es coneixen com a Els Pilars de la Creació. Són molt coneguts en el món de l’astrofotografia degut la imatge que va aconseguir el Telescopi Hubble en alta definició, i degut a la seva bellesa han sortit en pel·lícules de ciència ficció, com Contact, (basada en un llibre del divulgador astronòmic Carl Sagan).

Fotografia del 1995, obtinguda per la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del Telescopi Espacial Hubble, amb colors vermells per a les zones d’emissió de sofre ionitzat, verds per a emissió d’hidrogen i blaus per a l’emissió d’oxigen.