A la constel·lació dels Gossos Caçadors (Canes Venatici) hi podem trobar la Galàxia del Remolí, una extraordinària galàxia en espiral que té la peculiaritat d’estar totalment perpendicular a la nostra visió, per la qual cosa podem observar perfectament els seus braços. També anomenada M51 (forma part del catàleg Messier de Nebuloses), es tracta d’una de les galàxies més brillants del firmament, i té una galàxia acompanyant (NGC 5195).
La zona de les constel·lacions dels Gossos Caçadors i la Ossa Major és de les més fosques del nostre firmament, ja que es tracta de la part més perpendicular del plà de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. O sigui, la Galàxia del Remolí i la Via Làctia estarien en plans paral·lels, separades per 37 milions d’anys llum.
La fotografia ha estat realitzada per Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, l’1 de juny del 2019, sota un 3% de Lluna, i amb les següents característiques: 36 x 300s iso 1600 40x dark / flat / bias
Aquest estiu del 2019 ens dóna la possibilitat d’observar còmodament el planeta Júpiter, ja que està en oposició (i així el tenim en la mínima distància de la Terra). Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar, i és una gran bombolla de gas de diferents tonalitats, observables des d’un petit telescopi. Aquestes tonalitats són l’atmosfera del planeta, format també d’altes i baixes pressions.
Aprofitant l’absència de lluna, i emprant el telescopi de l’Observatori de Batet, ens vàrem dedicar a fer fotografia planetària per aconseguir més detall que el que s’observa a simple vista. I com a primer intent, mostrem orgullosos el resultat, ja que fins i tot vam caçar la Gran Taca Vermella (la tempesta tropical més característica del planeta).
La fotografia ha estat realitzada per Xevi Coromina, Quim Casas i Jordi Esquerrà, tots tres d’Astrogarrotxa, el 5 de juliol del 2019, amb les següents característiques: Telescopi: Celestron C14 CCD: ASI 120 MC Color
La Sh2-279 (Nebulosa del Corredor) amb tons blavosos a la part central, mentre que a la dreta es veuen la M43 (Nebulosa De Marian) i un tros de la M42 (Gran Nebulosa d’Orió), amb colors molt més rosats. A l’esquerra, el cúmul obert NGC 1981, amb estrelles de nova formació ben definides. Fotografia de Jordi Esquerrà
Avui presentem la Nebulosa del Corredor (o Sh2-279) situada a la constel·lació d’Orió. Una de les més grans constel·lacions que es pot observar al firmament, i que regna l’espai nocturn de la nostra latitud des de la tardor a principis de primavera.
Detall de la mateixa fotografia de dalt, girada 90º a la dreta, per a poder definir les diferents parts de la nebulosa
En la part central de la imatge, de color blavós, podem observar la Sh2-279 en la totalitat dels tres objectes del catàleg NGC que el componen, separades per un núvol més fosc i que recorda ala figura d’un home que corre: NGC 1973: La nebulosa de dalt, embolcallant un parell d’estrelles. NGC 1975: La nebulosa de l’esquerra, que alhora és la més tènue. NGC 1977: La nebulosa més gran, a la part de baix del trio, amb tres brillants estrelles.
Es tracta d’una nebulosa de reflexió de color blavós (regió HII), provocada per la llum de les brillants estrelles properes, que il·luminen els filaments de pols interestel·lar. Està situada a uns 1.600 anys llum de distància, i té una magnitud de 7.
La constel·lació d’Orió és molt rica i ens ofereix multitud d’objectes per observar i fotografiar. Des de les brillants estrelles Betelgeuse (supergegant vermella) i Rígel (en àrab, «peu»), a les grans nebuloses de gas (M42, M43, Cap del Cavall, Flama o Corredor), passant per les tres estrelles perfectament aliniades del Cinturó d’Orió.
La Nebulosa del Corredor es situa en la zona de l’Espasa d’Orió, que es descopon en 3 focus lluminosos en vertical. Concretament, en el focus lluminós de dalt, mentre que el focus del mig és la Gran Nebulosa d’Orió (M42 i M43).
La fotografia va ser realitzada pel nostre company Jordi Esquerrà el 3 de gener del 2020, amb les següents característiques: Telescopi SW 200/1000 Càmera Canon 450d Exposició: 20 fotografies de 300s cada una 20 dark – 50 bias
A la constel·lació de l’Àguila ens trobem aquesta meravellosa nebulosa d’emissió tipus «regió H II«, que porta el nom de la pròpia constel·lació. També coneguda com a M16 (forma part del càtàleg Messier de Nebuloses) en realitat són dos objectes conjunts. Per una banda, la nebulosa d’emissió pròpiament dita, i també un cúmul obert catalogat com a NGC 6611. Les aproximadament 450 estrelles d’aquest cúmul són de nova creació (tenen entre 1 i 2 milions d’anys d’edat) i provenen del gran núvol de gas hidrogen de la nebulosa.
La fotografia ha estat realitzada per en Jordi Esquerrà (soci d’Astrogarrotxa) el 21 de maig del 2019, mitjançant el Telescopi remot T32 (Planewave 17» CDK), amb les següents característiques: 3x600s Ha Astrodon 5nm 15dark / flats / bias
En el centre de la Nebulosa de l’Àguila es poden observar les espectaculars formes del núvol de gas, en forma d’estalagmites, i es coneixen com a Els Pilars de la Creació. Són molt coneguts en el món de l’astrofotografia degut la imatge que va aconseguir el Telescopi Hubble en alta definició, i degut a la seva bellesa han sortit en pel·lícules de ciència ficció, com Contact, (basada en un llibre del divulgador astronòmic Carl Sagan).
Fotografia del 1995, obtinguda per la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del Telescopi Espacial Hubble, amb colors vermells per a les zones d’emissió de sofre ionitzat, verds per a emissió d’hidrogen i blaus per a l’emissió d’oxigen.
