A la constel·lació dels Gossos Caçadors (Canes Venatici) hi podem trobar la Galàxia del Remolí, una extraordinària galàxia en espiral que té la peculiaritat d’estar totalment perpendicular a la nostra visió, per la qual cosa podem observar perfectament els seus braços. També anomenada M51 (forma part del catàleg Messier de Nebuloses), es tracta d’una de les galàxies més brillants del firmament, i té una galàxia acompanyant (NGC 5195).
La zona de les constel·lacions dels Gossos Caçadors i la Ossa Major és de les més fosques del nostre firmament, ja que es tracta de la part més perpendicular del plà de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. O sigui, la Galàxia del Remolí i la Via Làctia estarien en plans paral·lels, separades per 37 milions d’anys llum.
La fotografia ha estat realitzada per Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, l’1 de juny del 2019, sota un 3% de Lluna, i amb les següents característiques: 36 x 300s iso 1600 40x dark / flat / bias
La Sh2-279 (Nebulosa del Corredor) amb tons blavosos a la part central, mentre que a la dreta es veuen la M43 (Nebulosa De Marian) i un tros de la M42 (Gran Nebulosa d’Orió), amb colors molt més rosats. A l’esquerra, el cúmul obert NGC 1981, amb estrelles de nova formació ben definides. Fotografia de Jordi Esquerrà
Avui presentem la Nebulosa del Corredor (o Sh2-279) situada a la constel·lació d’Orió. Una de les més grans constel·lacions que es pot observar al firmament, i que regna l’espai nocturn de la nostra latitud des de la tardor a principis de primavera.
Detall de la mateixa fotografia de dalt, girada 90º a la dreta, per a poder definir les diferents parts de la nebulosa
En la part central de la imatge, de color blavós, podem observar la Sh2-279 en la totalitat dels tres objectes del catàleg NGC que el componen, separades per un núvol més fosc i que recorda ala figura d’un home que corre: NGC 1973: La nebulosa de dalt, embolcallant un parell d’estrelles. NGC 1975: La nebulosa de l’esquerra, que alhora és la més tènue. NGC 1977: La nebulosa més gran, a la part de baix del trio, amb tres brillants estrelles.
Es tracta d’una nebulosa de reflexió de color blavós (regió HII), provocada per la llum de les brillants estrelles properes, que il·luminen els filaments de pols interestel·lar. Està situada a uns 1.600 anys llum de distància, i té una magnitud de 7.
La constel·lació d’Orió és molt rica i ens ofereix multitud d’objectes per observar i fotografiar. Des de les brillants estrelles Betelgeuse (supergegant vermella) i Rígel (en àrab, «peu»), a les grans nebuloses de gas (M42, M43, Cap del Cavall, Flama o Corredor), passant per les tres estrelles perfectament aliniades del Cinturó d’Orió.
La Nebulosa del Corredor es situa en la zona de l’Espasa d’Orió, que es descopon en 3 focus lluminosos en vertical. Concretament, en el focus lluminós de dalt, mentre que el focus del mig és la Gran Nebulosa d’Orió (M42 i M43).
La fotografia va ser realitzada pel nostre company Jordi Esquerrà el 3 de gener del 2020, amb les següents característiques: Telescopi SW 200/1000 Càmera Canon 450d Exposició: 20 fotografies de 300s cada una 20 dark – 50 bias
Aquesta tarda de l’11 de novembre del 2019 hem pogut gaudir de l’espectacle de l’aliniaició dels planetes Mercuri i Terra amb el Sol. Alguns dels nostres associats han preparat els seus equips per a fer seguiment amb la seguretat necessària per a que no fos nociu pels ulls.
I puntualment, tal com estava previst, a les 16:30h Mercuri ha entrat en escena i s’ha pogut observar perfectament sobre del disc solar, una petita ombra en contrast al nostre brillant astre que s’ha anat passejant al llarg de les hores que ha durat aquest fenomen tan poc freqüent.
Seqüència de fotografies: Carles Gil
A partir d’ara, no hi haurà un altre trànsit de Mercuri fins al 13 de novembre de 2032. I els següents seran el 7 de novembre de 2039 i el 7 de maig de 2049.
A la constel·lació del Lleó trobem aquest petit grup de tres galàxies espirals, situades a 35 milions d’anys llum de nosaltres, i observables des del mateix camp que ens ofereix el telescopi.
A la part superior dreta trobem la galàxia M65, galàxia espiral amb una magnitud de 10,3. A la part inferior dreta trobem la M66, la més brillant de totes, té una magnitud de 9,7. Per últim, a la part inferior esquerra, trobem la NGC 3628, la més gran de totes pero més difusa degut a que la veiem de perfil, amb una magnitud de 14.
Imatge realitzada per Astrogarrotxa el 13 d’abril del 2019, amb un 50% de Lluna. 4 fotos amb una exposició de 300″ cada una, iso 1600 10 dark 20 bias
